Al llarg de la meua curta vida he vist a moltes
persones volgudes plorant per la mort d’algú, tant significatiu per a
ells, com els seus avis. Pense que ha de ser meravellós, aixó de tenir a
unes persones tant especials, però, jo no vaig tenir
el gust de conèixer-los (excepte a un avi que tenia alzheimer i jo era
molt xicoteta).
Tot i açó, en la meva vida he tingut a certes
personses d’avançada edat admirables. Una d’elles és la meua tia, quan
els meus pares no podien fer-se càrrec de nosaltres, ella ho feia. Sempre
m’agradat la seua companyía, anar a visitar-la
i sentir la escalfor de la seua llar en les fredes nits d’hivern vora
al foc. Altra persona podría ser la meua veïna de baix, sempre m’ha
demostrat molt d’afecte, tot i la seua avançada edat. Recorde quan em
cridava pel pati i jo baixava a la seua casa per
tal de que em donara alguna peça de roba que se’ns havia caigut, alguna
cosa de menjar o fin i tot, perquè volia parlar en algú. De vegades,
sent que ha estat com l’àvia que mai he arribat a conèixer. Les altres
persones que crec que sempre admiraré són els
meus pares, aquells que donarien fins l’últim segon de la seua vida per
nosaltres. Pense que sovint no els valorem tot el que es mereixen.
Podríem dir que l’influència d’aquestes persones
per a nosltres és molt important i ens fa ser qui som. Per tant, no
valen milions, perquè el que valen no és pot mesurar.
Marina
No hay comentarios:
Publicar un comentario